LaMuda (III):Benvinguts

Piquen a la porta. Un dia més, piquen a la porta i els deixa passar i s'instal·len al sofà. S'hi acomoden i ella se'ls mira complaentment rabiosa, atenta a la possibilitat impossible de fer-los fora amb quatre crits guturals i quasi simiescs. Animal i dona al mateix temps.

L'art de l'entrevista o psicologia inversa

Per a què una entrevista funcioni hi ha dues coses imprescindibles. La primera: saber-ne el contingut i la segona: la reciprocitat entre els interlocutors. L'ordre no altera els factors, els factors sí que alteren el resultat.

La meva darrera experiència en aquest camp ha estat un desastre. Poques hores de son, els nervis a flor de pell, dubtes al voltant del contingut i paraules unilaterals han donat com a resultat no saber-me vendre. És una qüestió d'actitud, de falta d'exhibicionisme i, sobretot, de poca capacitat per dirigir la meva empenta (falta de confiança potser?).

He intentat matar la desagradable sensació de fa uns dies amb una dosis, necessària, d'altra banda, de nits a la fresca, cervesa i alguna imprudència. Al llarg d'aquesta setmana ha estat així com he pogut vèncer la meva consciència, ara bé, passada la revetlla i acabada la festa major, convé revisar els objectius, no excedir-me en les reflexions i fer cas al vell lema: acció-reacció.

De la piel para adentro empieza mi exclusiva jurisdicción. Elijo yo aquello que puede o no cruzar esa frontera. Soy un estado soberano, y las lindes de mi piel resultan mucho más sagradas que los confines políticos de cualquier país.

Anónimo contemporáneo

Aprendiendo de las drogas.

Usos y abusos, prejuicios y desafíos.

Antonio Escohotado.

Tenir...

la protagonista,

les veus narratives,

les trames,

l'estructura,

els indrets,

els temps,

la història.

Aquellos

Aquellos que no están y siguen allí,

los que están siempre,

los que se quedan sin llegar nunca.

Aquellos que evitan y habitan el olvido,

los que son y están en la memoria,

los imaginarios y los imaginados.

Aquellos que, por ser siempre ficción,

son reales.

A la bolonyesa

Si fa uns mesos algú m'hagués preguntat com veia el procés de redacció del projecte, hagués respost que el visualitzava amb ganes, perquè sabia que no acabaria d'estar sola del tot, que podria comptar amb una bona companyia o almenys amb els intervals de caps de setmana cinèfils. La realitat és una altra, nostàlgica segur, com es desprèn del que acabo de dir, i també covarda, pel fet de saber que m'hi he d'enfrontar sola i que he renunciat a una part de la ruptura que han suposat aquests últims mesos, aquest últim any.

No estic dolguda per la renuncia de la què parlo, sé que trepitjo terreny segur i que puc fer un projecte amb cara i ulls, que, de fet, és el que ara importa més. Recupero algun dels vells tòpics que sempre han marcat la meva manera de veure l'escriptura, el viatge sobretot, i també la pèrdua, tot i que no posaria la mà al foc per això últim. No puc desprendre'm de la part subjectiva que implica escriure, perquè crec que aquesta part és la que fa que els meus escrits siguin autèntics. Potser sempre he necessitat està trencada per escriure i ara que ho estic és quan més necessito la ficció.

Avui ha mort Saramago, no és que m'apassioni la seva obra, però no deixa de ser algú que ho ha aconseguit. A les notícies, l'han homenatjat amb un fragment d'entrevista on ell mateix explicava per què escrivia. Al llarg de la seva vida la pegunta ha tingut diferents respostes, però al final, ja gran, només podia dir que si escrivia, ho feia per comprendre. Amb un plat d'espaguetis al davant, he pensat que no podia tenir més raó. Si tiro endavant el projecte, és per intentar comprendre la meva mirada, que, en última instància, és el mecanisme que activa allò que escric (i visc).

Goteres al terrat?

Estic immersa en un projecte massa gran. Pujo al terrat sovint. Busco una pausa que no em puc permetre. Busco què dir i com dir-ho. Res surt a raig fet. Els dubtes es dipositen gota a gota mentre sona la mateixa cançó una i altra vegada. La veïna estén la roba com cada matí i, també com cada matí, em saluda amb una expressió escèptica. Què hi fa aquesta asseguda al llit i sempre davant de l'ordinador? Avui, com cada dia, tradueixo la realitat i la converteixo en alguna cosa encara més virtual del què de per si és: ficció dins de la ficció. Cadascú té la seva veritat, cadascú viu la seva realitat. Avui el dia porta el nom de desig impossible. Demà ho tornaré a intentar.

LaMuda (II): Efecte fractal

I sembla que vol ploure, però no serà una pluja amb trons ni una tempesta, sinò una pluja impertinent com el dia d'avui. Es tracta d'una repetició constant de l'últim dia de les últimes 216 hores passades. Insòlita companyia o massa soroll per no res?

Santa innocència

Homo homini lupus

Estoy cabreada, muy cabreada. Me da asco la gente, ya no es odio, sino decepción. Me vienen a la memoria palabras de un anciano. Dijo Hobbes que el hombre era un lobo para el hombre, lo decía teniendo en cuenta un estadio de salvajismo, sin embargo, y de aquí mi cabreo, la civilización no trajo un cambio de perspectiva. El hombre sigue siendo un lobo para el hombre y hoy no hay manada que me sirva -¿es que a caso hay manada?-. Admito ser una puta isla, nada de puta y sí muy casta en los últimos meses, y me gustaría que este terreno que habito fuera de algún modo suelo redentor, pero en mi islote no hay osos polares ni muertos que hablen y, por tanto, poco cielo que brille. Basta ya de savoir faire.

A la mierda, que gritaba un sabio,

a tomar vent, com diu la iaia.

Se odia, te odio, me odio

• Odio mi oído izquierdo.
• Odio tu cara de pardillo.
• Odio "tranquilízate".
• Odio los planes plantados.
• Odio las decisiones que se convierten en un puto infierno.
• Odio las pistolas y aún más los pistoleros.
• Odio mi pie izquierdo.
• Odio Jorge Bucay, también su hijo.
• Odio los pedantes y los resabidos.
• Odio las tomaduras de pelo.
• Odio los tacones.
• Odio los hippies.
• Odio mi hemisferio derecho.

Odio las listas y el verbo odiar.

Essayer quoi?

Il n'y a rien.

Carencias de deseo

alguien está quebrado por allí.no son sus gestos ni mirada,nada de los andares.su voz respira serena,su discurso es neg(h)ado.