A la bolonyesa

Si fa uns mesos algú m'hagués preguntat com veia el procés de redacció del projecte, hagués respost que el visualitzava amb ganes, perquè sabia que no acabaria d'estar sola del tot, que podria comptar amb una bona companyia o almenys amb els intervals de caps de setmana cinèfils. La realitat és una altra, nostàlgica segur, com es desprèn del que acabo de dir, i també covarda, pel fet de saber que m'hi he d'enfrontar sola i que he renunciat a una part de la ruptura que han suposat aquests últims mesos, aquest últim any.

No estic dolguda per la renuncia de la què parlo, sé que trepitjo terreny segur i que puc fer un projecte amb cara i ulls, que, de fet, és el que ara importa més. Recupero algun dels vells tòpics que sempre han marcat la meva manera de veure l'escriptura, el viatge sobretot, i també la pèrdua, tot i que no posaria la mà al foc per això últim. No puc desprendre'm de la part subjectiva que implica escriure, perquè crec que aquesta part és la que fa que els meus escrits siguin autèntics. Potser sempre he necessitat està trencada per escriure i ara que ho estic és quan més necessito la ficció.

Avui ha mort Saramago, no és que m'apassioni la seva obra, però no deixa de ser algú que ho ha aconseguit. A les notícies, l'han homenatjat amb un fragment d'entrevista on ell mateix explicava per què escrivia. Al llarg de la seva vida la pegunta ha tingut diferents respostes, però al final, ja gran, només podia dir que si escrivia, ho feia per comprendre. Amb un plat d'espaguetis al davant, he pensat que no podia tenir més raó. Si tiro endavant el projecte, és per intentar comprendre la meva mirada, que, en última instància, és el mecanisme que activa allò que escric (i visc).