Je doute, donc j'écris

Matí de ressaca per una festa anul·lada per la pluja i unes birres a quatre rals. Davant de l'opció de tornar directament cap a casa, decideixo donar una volta pel centre de Mataró i fer una parada obligatòria al Robafaves. Hi busco una altra llibreta i la trobo, però no compleix amb els requisits imprescindibles: goma, pàgines ratllades i un sobre a la part interior de la coberta del darrere. Hauré de continuar buscant...

Si ahir pagava les birres a duro la llauna, és perquè la meva economia d'humanista no em permet gaires luxes, per això no m'endinso al passadís central i evito les lleixes de la secció de còmics i les dels voltants, dedicades a la teoria literària i l'antropologia i d'altres sabers de l'àmbit de les lletres. Sort de la nova biblioteca de Vilassar, penso...

Em quedo expectant a l'entrada de la llibreria i remiro unes quantes revistes. Passo de les del cor, deixo per un altre dia l'avidesa marujil, i m'aturo davant de l'expositor de les revistes de viatges i d'història, fa uns anys n'hagués comprat més d'una, però he fet el salt a la història i ara em tiro la literatura. Així que faig una passa cap a l'esquerra i em situo davant de les revistes d'art i literatura. Remeno i remeno els diferents números que tenen i escullo dues revistes per raons diverses:

Quimera: Mai falla. En portada, dos rostres coneguts. A l'interior, la sempre interessant dissecció quirúrgica i el dossier especial de relats via Facebook. Però l'article, més aviat assaig, que definitivament m'empeny a comprar l'exemplar es titula El cuerpo del suicidio, veig l'Agost d'una manera més clara.

Le Magazine littéraire: Coneixia l'existència d'aquesta revista, de fet, en els meus temps de becària a la biblioteca de la universitat, quan em van assignar l'ordenació de l'hemeroteca -un dels millors llocs per on vaig passar-, solia amagar-me a un racó i fullejar-la. Allò que dissipa a l'instant la meva ressaca és el títol que resumeix el dossier especial del número del juliol i l'agost: Le DOUTE. Ce sont les certitudes qui rendent fou -El dubte. Aquestes són les certeses que tornen boig-. Més que interessant, sembla que la revista vulgui posar nom a totes les estones que he dedicat a pensar en el projecte que em torna boja i que s'ha definit i es defineix com a dubte. No m'ho penso ni un segon. Vaig a la caixa i compro els dos exemplars.

Després arriba una estona de tallat amb gel al sol i de lectura del primer article del dossier, que em tranquil·litza i em dóna l'impuls per no tirar la tovallola. Sense voler equiparar-me als grans noms i grans obres que es citen al dossier per tal d'exemplificar com el dubte ha estat matèria, mètode, escenificació del món i figura literària, em dic que no sóc la única.

Dubto i, per tant, escric

(o ho intento).